Dessitjo que us agradi!
La senyora Oiselin, mare de dos fills
–un d'ells, un nadó de tres mesos– era divorciada, cosa que semblava un atot de
fidelitat laica. Però el partit clerical triomfà el primer diumenge després de
la seva arribada, quan se la veié entrar a l'església. Semblava que la sort
estava decidida. S'havia acabat l'arbre de Nadal sacríleg a l'hora de la missa
de “mitjanit” i el capellà seria l'únic senyor de la vila. Així doncs, la
sorpresa va ser notable quan la senyora Oiselin anuncià als seus alumnes que es
respectaria la tradició i que el pare Noel distribuiria les joguines a l'hora
habitual.
A quin joc estava jugant? Qui faria de
pare Noel? El carter i el guarda forestal, als quals tothom va dirigir les
mirades amb motiu de les seves opinions socialistes, van negar saber-ne res.
L'astorament va arribar al límit quan es
va saber que la senyora Oiselin cedia el seu fill petit al capellà per fer de
nen Jesús del pessebre vivent.
Al començament, tot anava com una seda.
El petit Oiselin dormia com un angelet mentre els fidels desfilaven per davant
del pessebre vivent amb els ulls encuriosits. El bou i la mula –un bou i una
mula de veritat– semblaven entendrits davant del nadó laic tan miraculosament
metamorfosat en salvador.
Desgraciadament, el petit va començar a
agitar-se així que el capellà va començar la lectura de l'evangeli i va engegar
a plorar a llàgrima viva tan bon punt el capellà va pujar al púlpit. Mai de la
vida s'havia sentit una veu de nadó tan potent. Debades la noieta que feia de
verge Maria el bressava contra els seus pits incipients. El petit, vermell de
ràbia, espeternegant, feia retrunyir les voltes de l'església amb les seus
crits i el capellà no podia badar boca.
Finalment, el capellà va cridar un dels
nois del cor i li xiuxiuejà alguna cosa a cau d'orella. Sense treure's el
sobrepellís, el noi va sortir de l'església i el trepig dels seus esclops es va
anar apagant mentre s'allunyava.
Una mica més tard, la facció clerical de
la vila al complet reunida a la nau de l'església va veure una cosa inusitada
que havia de formar part per sempre més de la història de la comarca. Van veure
el pare Noel en persona irrompre a l'església i dirigir-se amb grans gambades
cap al pessebre. Després, el van veure com apartava la seva barba de cotó, es
descordava l'hopalanda vermella i acostava un pit generós cap al nen Jesús, que
sobtadament es va calmar.
Michel Tournier (1978). “La
Mère Noël. Conte de Noël” a Le Coq de Bruyère. París: Edicions Gallimard (pàg.
27-31).
Traducció de Francesc Tataret.
No hay comentarios:
Publicar un comentario